Triatló de Cambrils 2013

Triatló de Cambrils 2013

Bona nit tri-atletes!

Després de dormir una mica i poder recuperar les forces em veig amb cor d’explicar la meva experiència a la pitjor triatló que he fet mai en la meva curta història tri-atlètica. Posats al tema vaig a fer un mini resum del meu historial de triatlons. He tingut de fer les fitxes de les altres triatlons que no havia ni fet, quina feinada!!!

Triatló Natació T1 Bici T2 Correr Total
2012
Triatló de la Vila  Barcelona (sprint) 0:30:52 0:03:42 0:34:40 0:02:59 0:25:22 1:38:36
Triatló de Gava –
no swim = 5km run
0:23:15 0:02:33 1:10:21 0:03:09 0:49:47 2:29:08
Garmin Barcelona 0:41:23 0:04:00 1:11:14 0:04:32 0:50:27 2:51:35
2013
Triató de Cambrils 0:41:44 1:29:37 0:54:16 3:12:00

Realment només em puc comparar amb la Garmin, ja que és la única que he fet amb neoprè i sencera com toca.

Presentació

Os presento la Triatló primer, els circuits, per Sprint eren 1 volta i per Olímpic dues en tot.

Natació

mapa_swim

Bici

mapa_bike

Còrrer mapa_run

Experiència personal

Tot va començar el dia abans, per una cosa o altre fa que baixem a Cambrils cap a les 20h, quedem per sopar amb el Joël, Dani, Jose, Ivan, Marta, la meva parella Laura i Jo, en Fran que venia sopat i els altres companys, Carles i la seva parella, Sergi i Joan Marc havien agafat un càmping. Després de buscar aparcament al passeig i buscar el restaurant recomanat per en Jose, comencem a sopar quelcom a les 22:30. Sobretaula curta i un plat per cap, arribem a l’hotel a les 24:30 passades. L’hotel que vam escollir estava una mica allunyat de cambrils (6 min en cotxe) però era a preu de càmping i posats a dormir malament, millor en un llit.

L’hotel era de carretera amb més d’una habitació “picadero” amb entrada privada de pàrquing i tot. La atenció de la recepció molt correcta i per el preu no se li pot demanar més (40€ la parella). Aquí comença el meu calvari, entre descarregar el cotxe i tot fins la 1:30 no era al llit, però dels nervis no vaig poder adormir-me fins les 5 aproximadament i ens teníem que llevar a les 5:30 per esmorzar i baixar amb temps. L’esmorzar tampoc va ser possible, ni mitja torrada de pa vaig poder menjar sense que em donessin arcades, els nervis estaven en modo toca collons en el seu màxim esplendor, ni que fos la meva primera triatló. Sortim de l’hotel en direcció a buscar els dorsals, que tancaven a les 7:30, a les 7.

Arribem al pàrquing més proper i sorpresa! per entrar alçada màxima 2.20m, el meu cotxe fa 1.50 més el porta-bici i dues bicis, ens anem per sobre dels 2.60. Parat al mig del carrer a desmuntar les bicis per poder entrar, si ja fèiem tard… Agafem les coses corrents i cap a agafar el dorsal, el rellotge l’havia deixat al cotxe així que corrents cap allà i no sé quina hora seria. Un cop agafat cap a dins de boxes i em dono compte que no porto les ampolles d’aigua a la bici, sort de la meva parella que les va anar a buscar corrents al cotxe, si no, no entro. Un cop deixat tot em disposo a posar-me el neoprè i preparar-me per sortir, ja que ja eren pràcticament les 8 hora que començava la prova,

Un cop amb el neoprè mig posat i ja amb els peus a la sorra, mentre acabo d’estirar-me el neoprè i surten els PRO em dona temps per capbussar-me al mar per veure quina temperatura i sortir corrents per col·locar-me. Foto de família i cap a la posició de sortida. Ens posem els últims per no tenir aglomeracions i anar tranquils.

Comencem
L’aigua estava molt bruta i el mar una mica picat, les onades no eren grans però sí eren continues, per el que dificultava el respirar si no anaves sincronitzat amb elles. Aquí ja vaig començar a patir, els braços no son el meu fort i he entrenat molt poc, així que no vaig tardar a començar a fer braça per poder avançar fins a la primera boia. Em semblava sentir per megafonia que deien quelcom de braça, com que no és el primer cop que he sentit que no està permesa, dons vaig passar a fer-la només quan em veies apurat de cansament, fins i tot amb la braça costava respirar entre onades i tardava en recuperar el ritme de respiració. Arribant a la 1a bolla per la esquerra (eren 3 a l’esquerra i una a la dreta per volta) em creia que l’aigua estaria més tranquil·la però no va ser així, vaig començar llavors a crol tot el que vaig poder.

El crol sem dona bastant be, però al no tindre gaire força em canso ràpidament, no obstant al fer crol avançava a bastant gent, però al tornar a braça em quedava enrere. El problema es que amb el neoprè flotes més i per tant les cames van més altes i per la braça no va be, ja que l’impuls de les cames es perd ja que és molt superficial, en canvi a la Wild Wolf Triatló de la Vila, al no anar amb neoprè fent braça tot el recorregut vaig fer millor temps que molts amb crol.

Tornant a la qüestió, jo anava controlant de tant en quant el personal, vaig veure a l’Ivan al principi de la 3a bolla nedant en paral·lel amb algú altre sincronitzats, però em van deixar enrere i desprès al Fran que veia que és quedava enrere. Pràcticament la major part de la part de natació vaig anar al costat d’una parella, on el noi, sense neoprè i amb pinta de tirar mil, animava a la seva parella que tot i anar a crol tota l’estona se la veia esgotada. La major part del final de la primera volta i mitjans de la segona els vaig passar al costat d’ells. Al anar arribant a la 4ª bolla, la que s’ha de fer per la dreta, no es veia res, el sol et venia de cara i tot eren ombres, anaves fent esses fins que entre onades i respiracions aconseguies veure la bolla que era molt prima i de color fosc. Un cop passada directe a la costa, semblava que el mar no et deixes anar, et deixaves portar per les onades però no avançaves, tot un drama. Un cop arribo a la costa, no veig clar per on s’ha de donar la volta, fins que un home de la organització que em veu desorientat em marca que tenia que fer un triangle improvisat amb balles. El sortir de l’aigua ja et deixa marejat de per si, però el tenir que sortir i tornar a entrar ho fa molt pitjor.

Torno a entrar a l’aigua esgotat i amb ganes d’acabar ja, i pensar que ara he de tornar a nedar fins el fons ja em feia molt de pal la veritat. Començo poc a poc amb crol, fins que el crol es deriva a una especia de nedar de l’orca alegre, que consisteix en deixar caure el braç com si fos una orca i entra com i on li dona la gana a l’aigua, per tant no avances ni respires xDD, de tornada a braça :S. Una mica com la primera volta, menys per un tio que, tot i estar nomes 10 persones en aquell primer tram costa-bolla, no tenia més lloc que anar-se creuant per sobre meu, decideixo aleshores posar-me a fer crol fins la mort, per deixar el tio enrere i acabar fa amb el sofriment. Em sorprèn veure que al cap de uns minuts, allò es converteix en quelcom incansable, agafo una mica de ritme i vaig fent sense problemes, jo sol tranquil alternant respiracions a 3 braçades, i cada 3 o 4 respiracions una frontal per veure el camí a seguir. A partir d’aquell moment em veig fent tot el recorregut avançant gent, no gaire però passo d’estar a la cua extrema a tenir un últim grup per darrera. Aconsegueixo arribar a la platja millor del que m’esperava però amb cansament. Surto amb cara esgotada però amb l’atenció de tots els acompanyants que estaven allà per aixecar els ànims i realment ho van fer, com que anava sol en la transició no tenien ningú més a qui animar J.

Primera transició, el arribar i veure que no queda ni una bici a penes és bastant depressiu, tot i que era lògic després de fer aquest pèssim paper a la natació. Em trec la sorra dels peus, em poso els mitjons i em cordo les bambes, en aquell moment veig passar al Fran, corrents cap a la seva bici, el saludo però ni em sent. Just en aquell moment hi havia un comissari fent revisió de no se que, nomes veia que la gent que havia deixat el neoprè a la barra on penges la bici els tirava a terra. Li pregunto “Que plourà al final o que?” em mira però no contesta, com si ho tingues prohibit, el miro amb la mateixa cara d’idiota amb la que em mira i despenjo la bici que és l’únic que em faltava. Surto a trote cap a la línia de final de boxes gairebé corrents, travesso la cinta enganxada i em munto tranquil·lament.

Bici. Començo la primera volta una mica marejat encara i vaig fotent-me glops d’Isostar per veure si recupero l’alè. Just surto a l’hora amb dues noies, amb bones bicis i amb unes cames que tenien pinta de tirar fort, aprofito per no baixar del seu ritme, però a les dues rotondes, em passa el Fran, al doble de velocitat, faig una mica el boig i canvio el ritme per anar amb ell, però al arribar al pont de la via del tren, un tros amb bastanta inclinació aquell esforç em fa destorçar-me especialment, no haver baixat de pinyó i anar dempeus per poder moure’m, no era el més indicat. Un cop a dalt i ja de baixada em fixo que hi ha una patrulla de la Guardia Civil parant un cotxe i que jo m’incorporo com un cotxe més, en aquell moment em cabrejo una mica, a sobre tindrem que conviure amb cotxes? Per això faig la PaliTri que és gratis, vaig pensar. Començo a planejar i agafar cadència alta, anant amb 3-5, a la que em veig “estable, em passen les dues noies molt més fortes que jo, impossible d’agafar el ritme. Em prenc un gel dels dos que portava, per veure si recupero forces, bec aigua i Isostar depenent de com vagi la set. Als pocs minuts veig que algo no va be, em trobo molt cansat i sense rendiment, vaig amb molta cadència per anar sense fer gaire força però és un ritme una mica pèssim. Cap a la meitat de la nada em trobo a la parella que havia vist nedant, la noia clarament exhausta i amb una cadència molt molt lenta, cosa que dificultaria la seva recuperació, encara no m’explicava quan m’havien avançat. Li comento a la noia que amb aquesta cadència moriria i al baixar comença a accelerar, el noi que la anava esperant sense pedalejar tota l’estona comencen a córrer una mica més. Llavors es crea un grupet de 3 amb els que anem tallant vent, no a gaire velocitat però és nota molt. Això que al poc d’arribar a la meitat de la primera volta passa un comissari amb la moto i ens fot 4 crits dient que no podíem anar a roda, ens mirem així una mica flipant, ens separem paral·lelament i marxa. Tot just comentem que ni que fos una Half o quelcom important, que veníem aquí a passar el matí de diumenge no a competir i menys estants dels últims. Fotem cas o mis al que ha dit i seguim a roda, tampoc molt rigorosa, però al menys el vent es mig tapava d’un a l’altre.

A la meitat de la tornada de la primera volta torna a passar un altre comissari i ens diu el mateix. Nosaltres seguim flipant. Tot això sembla que era per que les noies no poden anar a roda dels nois, cosa que em va aclarir el Jose quan recollíem dels boxes. Tot i això em sembla una passada que et cridin l’atenció per això anant els últims. Començo a pensar, tants comissaris motos amunt i avall i tanta ostia per que després falti organització per altres bandes. Això sense comptar en que de tant en quant venia algun cotxe o varis i tenies que apartar-te fora de la carretera per que no t’atropelles. Tot això sempre vigilant els grups de gent que veia i no em creuava amb ningú, no aconseguia veure cap dels companys i mira que érem  bastants.

A punt d’arribar a la zona urbana passen dos una mica més ràpid que m’inviten a seguir-los, després d’un lleuger esforç m’hi enganxo i seguim un bon tros fins arribar pràcticament al final de la primera volta, però altre cop a la pujada del tren em deixen enrere. Intento reviure una mica en aquell tros urbà bevent i estalviant forces. Però els ànims de les acompanyants just a la rotonda de la volta em fan posar-me dempeus i tornar a agafar el ritme, tot just no passat 3 rotondes em dono compte que la roda de davant toca el fre, paro per alinear-la manualment de forma que no toqui i segueixo. Em prenc el segon gel i torno a veure com allò no fa efecte.

La segona volta ja és demolidora, jo sol tota l’estona, amb més gent particular amb la seva bici que competint a la triatló, alguns et passaven, altres els passaven, però ningú a qui poder seguir. El vent de cara, cansament i mal de genoll eren presents, començo a canviar de posició, ja que el mal d’esquena que tenia no em deixava pedalar be, sense contar l’adormiment de les parts nobles, el problema és que la meva bici és una talla 58, i jo necessito una 53, com diria qualsevol, a caballo regalao… , però ja vaig veure clar que no podia anar amb aquella més. Tota la resta de volta eren cotxes continus, motos de la policia amunt i avall i poca cosa més. Baixo la posició de pedalada a les banyes inferiors i em quedo mirant la carretera únicament, el cap a penes em dona per veure més apunt, però així descanso tot el pes de l’esquena i nomes treballo de cintura en avall, arribant a les vies del tren, començo a arrepentir-me d’haver-ho fet, ja que el mal d’esquena fa presencia a més dels altres. Amb l’Isostar gairebé acabat i l’aigua també arribo amb ganes de baixar-me a boxes, una mica desorientat per que era un camí diferent i no veia per on l’havia de fer. Tot això arrastrant ganes de mocar-me des de principis de la volta 1, sumaven ganes d’arribar a treure els mocs que no havia pogut treure per el nas com fos, normalment els expulses per la boca, però no hi havia forma.

La segona transició, ja va ser diferent, ara el problema era fer-se un lloc entre tota la merda que havien deixat els demes per aparcar la bici, vaig tindre que apartar 2 bicis del meu lloc, ja que estaven creuades, els neoprens també i un llarg etc, un cop em sento a terra per canviar-me les bambes ja han passat 2 o 3 minuts mínim.

Començo a córrer ja als boxes, qui diu córrer diu trotar, però el mal de genoll apareix nomes passar la cinta que marcava l’inici de la bici, a les imatges que va agafar la Marta quedarà patent la meva cara de sofriment espero. En aquell moment va ser molt dur, el canvi de músculs notava que estaven molt tensos tots i em notava els bessons molt carregats. Veig l’avituallament a l’altre banda del circuit i dedueixo que el camí era aquell ja que les balles estaven mig mogudes i no estava indicat, entro al carril bici, per el qual corríem, com aquell que mira primer si es un carrer tallat. Enseguida agafo un ritme troteril baix però constant, em marco la fita d’avançar al més pròxim que em treia 50m. Poc a poc el vaig agafant i a la meitat de la primera volta el passo, tot i això començo a veure les meves possibilitats reduïdes, el cansament incrementa i el mal també. No tardo a veure el Carles, bastant fet merda començant la segona volta seva, li dono unes paraules d’ànim i em diu que em regala la segona volta, que esta mort, no obstant volia aprofitar el ritme algo més ràpid que portava. El córrer la primera volta va ser més distret ja que em vaig creuar amb tots, quan acabaven la segona volta ja, i era un saludar continu.

Arribo a la meitat de la primera volta i veig que he d’afluixar, a ritme pràcticament caminant per descarregar les cames. Vaig distraient-me amb la gent del passeig i de tant en quant mirant la meta, que és divisava molt lluny 3 o 4 cales més enllà. Arribant al final de la primera volta començo a recuperar l’alè poc a poc, i just em passa el Jose invitant-me a seguir-lo al seu ritme, cosa que aconsegueixo i em dona ànims per seguir. Passo per l’avituallament, no puc evitar criticar-lo, ja que als 5Km poca cosa vols, posa’l a meitat de camí i els pots aprofitar d’anada i tornada joder. Bec una mica d’aigua i em tiro la resta per sobre, la diferencia de temperatura era considerable cosa que em fa tenir un parell de calfreds. En aquell moment començo a veure’m millor i a part de portar tot el camí pensant com puc abandonar, vaig pensant en acabar-la. Em vaig creuant amb el Joan Marc, que va pitjor que jo, no m’ho acabo d’explicar ja que l’últim cop que vaig sortir a córrer amb ell anava molt fort. L’animo a seguir no obstant dir-me que no pot més i anar caminant, si hagués tingut més forces hagués girat cua i l’hagués acompanyat per fer suport moral, però no era un dia sobrat com les altres triatlons. En aquell moment, la carrera era jo i la gent, bicis que m’avançaven, gent que es quedava mirant pensant que feia jo per allà respirant com si em morís, gent de passeig, esquivant nens amb la pilota o amb bicis petites, tot un festival. En aquell moment era dels que podries córrer eternament, ja no et notes les cames, potser ni les tens i te les han canviat per dos trossos de fusta, però tu no et dones compte, segueixes passa a passa el teu camí.

Al arribar a la meitat de la segona volta, el noi em pregunta si estic be, ja que em veu molt derrotat i escopint a la paperera, li contesto “cansat J!” i agafo ànims per el que em queda. Durant la tornada em trobo a la parella de nedar i bici que anaven més enrederits i al Joan Marc, no reconec ningú més que corres per la Triatló, molta gent entrenant com fa qualsevol amb els casc i al teu ritme, fins i tot me les tinc amb un armari de gimnàs que caminava per el carril bici amb la seva barbie de barri, quan li foto un crit i li dic si no te prou passeig per anar caminant per allà, el tio feia 3 com jo sense exagerar, molt de gimnàs i passat de rosca. Em mira amb cara intimidatòria com si es cregués que em pot fer res, només al ritme que anava el deixava en 10s, tenia més cames la noia amb la que anava que ell. Després de distreure el meu cap pensant en lo poc que duraria aquest tio corrent, m’atropella una bici d’un nen de 3 anys desbocat, no em caic de miracle, però el mal pas fa que em molesti el turmell fins acabar la prova.

Ja en els últims metres tot el públic m’animava, “Va que ja queda poc!”, “Ja arribes noi!!”, vulguis o no psicològicament ajuda a entrar amb més bona cara. Arribant a l’avituallament em pregunta des de lluny si vull o no, li dic amb cara enfadat i quedant-me en plan, “como???” amb un moviment de cap, total que va a buscar una aigua i me la dona, bec una mica glopet a glopet el tros que em queda i llenço l’ampolla just a la corba arribant a meta. Allà em trobo a tothom animant i amb la ma sortida per fer de passadís, l’arribada no pot ser més gratificant, el patiment ha acabat, m’agrada com l’Speaker, nombra i el càmera em fa un reportatge de la celebració de la meta, allò al menys si que estava guapo.

Ja intentant recuperant-me agafo un plàtan i un got d’aigua i quan començo un de la organització em diu que em surti del recinte i que si vull més aigua l’agafi des de fora, realment calia?, em fa sortir i es queda allà mirant cap a la meta. Posats a queixar-nos sort que no vaig tenir que anar a descarregar al WC, 3 per 500 persones que érem allà i sense paper, algú havia utilitzat la samarreta de la triatló de paper de vàter i l’havia tirada allà dins un recó. Em fa gracia mirar el cartell de recomanació del WC que posa per cada 50 assistents 2 WC, ja ja i ja. En fi, crec que ha estat una experiència prou clara explicada amb pels i senyals, potser massa llarga però al 100% les meves sensacions en cada moment. Podeu llegir també la crònica més resumida d’en Joël, un tio que va fort fort.

Crònica del Joël a la web de Retocoaching 

Imatges de l’organització pendents de penjar encara sembla

Imatges meves, tant de la organització com de la Clara i la Marta 🙂

Nova etapa professional

Com alguns ja sabreu i altres no, aprofito per promocionar-me en aquesta nova etapa de la meva vida professional. Tot això ara fa que desprès de treure’m la llicencia fiscal del IAE 845, l’única que s’adiu a aquest tipus de feina, la idea és convertir la meva passió i experiència en quelcom més professional, podent-me dedicar a vendre els meus serveis i coneixements. Tant donant classes, reparant ordinadors, venent-ne i amb la part del famós núvol, el hosting. Os faig cinc cèntims d’aquesta última secció en la que sortiran moltes cosetes que podem aprendre tots.

Des de sempre m’ha agradat molt el tema del hosting ( espai web i eines on és dipositen les pàgines web ) i ja vaig començar “trapicheando” amb el més barat, GoDaddy. Allà vaig comprar per 3 anys i em va costar uns 140€. Allà he anat posat les proves de tot el mon que ha passat per davant, més les meves que son molt nombroses. El problema de GoDaddy es que és una empresa extrangera, i per tant, l’atenció i el servei no és el mateix.

Per començar per el bon peu, vaig confiar en CDmon, per proximitat, ja que tenen les oficines a Malgrat de Mar, tenia bones referències de gent que hi te les webs i l’atenció telefònica és excel·lent. Com a contrapartida no tenen servidors, els subcontracten a una empresa de Barcelona, de la qual la web no diu gaire cosa, però veig que estan a prop de casa meva i tenen un edifici propi, l’empresa és diu Adam. Tot això no ho posa a la seva pàgina web, però fent una mica d’investigació veus que arriba als servidors d’aquesta empresa. El problema de tindre dues empreses, és que per detectar el problema i per arreglar-lo afegeixes temps, suposadament. A part a CDmon no tenen plans per resellers de hosting, només per clients finals, cosa que dificulta les passes en les que vull caminar i els plans “multi-host” no s’amplien al ritme dels plans normals, per tant no pots guanyar re en aquest cas a no ser que agafis un VPS o Dedicat. De moment en 3 mesos ja he tingut una caiguda en tots els meus dominis de 5h en Dilluns al matí, osea, hora punta.

Altre part de la baralla se l’emporta Dinahosting, una empresa amb els mateixos comentaris positius que CDmon, però que a més si està pensada per Resellers en una part, tenen servidors propis i l’atenció de moment també ha sigut exquisita. A part tenen un panell de control propi més interactiu i els preus més competitius en aquest aspecte. Per tant, sembla que les noves vies obriran camins cap a terres del nord.

Reparació 3r plat bici de carretera

Reparació 3r plat bici de carretera

Bona nit tertulians,

En la 1a Palitló la meva bici va sofrir un petit desperfecte, concretament, van saltar 3 cargols del plat petit de la meva Old School. Donat que en te 3 vaig poder seguir tranquil·lament els desnivells de la carretera apurant amb els altres dos, però la deformitat era tant que tocava el quadre.

Primer vaig notar com que el pedal esquerra tirava diferent, com si estigues abombat el plat, i els pocs centenars de metres, veig com de la força doblego el plat cap a dins :S. Be os deixò amb una explicació més gràfica

Més o menys queda patent el problema. Ara os deixo amb la galeria d’imatges del que he estat fent per arreglar-lo i poder sortir amb normalitat, tot i això sense poder utilitzar aquest plat ja que segueix abombat, i m’estic plantejant que fer, ja que canviar tot això ja em val mitja bici.

Com podreu observar la diferencia entre els forats i el plat és bastant gran, en alguna imatge s’observa molt be la deformitat i com he intentat amb el que se m’ha ocorregut arreglar-ho 🙂

2013-06-06 16.14.39_redimensionar

Fixeu-vos amb la corba que fa a la part de baix

2013-06-06 16.14.44_redimensionar

Els putos cargols, que valen la vida

2013-06-06 16.16.08_redimensionar 2013-06-06 16.22.05_redimensionar 2013-06-06 16.22.17_redimensionar 2013-06-06 16.35.23_redimensionar 2013-06-06 16.35.34_redimensionar

Ja poc a poc fent força es va arribant

2013-06-06 16.40.09_redimensionar 2013-06-06 17.28.39_redimensionar 2013-06-06 17.28.46_redimensionar Després de molts esforços aconsegueixo posar un dels cargols
2013-06-06 17.28.53_redimensionar
 Un cop aconseguit això ja tot va més rodat 2013-06-06 17.29.00_redimensionar 2013-06-06 17.29.04_redimensionar 2013-06-06 17.57.07_redimensionar 2013-06-06 17.57.13_redimensionar Aquest últim no aconsegueixo posar-lo ja que la rosca està passada
2013-06-06 17.57.23_redimensionar
 I ja posats ajusto els frens xD 2013-06-06 17.57.41_redimensionar 2013-06-06 17.57.50_redimensionar  Llest per sortir 🙂 2013-06-06 18.20.23_redimensionar

 

I la ruteta de prova

Wiggle i la seva incompetència – 2a part

Wiggle i la seva incompetència – 2a part

Com molts ja sabreu el meu particular cas amb aquesta tenda britànica del qual vaig escriure fa pocs dies. Ahir vaig rebre un correu que ni molt menys em va alegrar el dia si no que a més em va posar més furiós, os el detallo a continuació.

capturat-1

I aquest matí rebo l’altre correu, la diferencia és d’un dia ja que van sortir en comandes separades.

 

 

 

capturat-2

 

Tot això que vol dir? Dons que Wiggle no te cap tipus de control sobre el que envia, ni te contractat amb Royal Mail el seguiment ni Royal Mail li confirma si ho ha entregat ni te puta idea de on està. Després del primer correu vaig contactar amb ells via correu electrònic i em van respondre que tingues paciència que l’enviament normal son 4-7 dies, i que si passen els 28 dies els avisi. Ja en porta 16.

Esperarem que arribi la carta de correus, que a la meva finca, per no tindre ascensor, normalment MAI HI HA NINGÚ a casa, segons el carter, de forma que al menys la notificació la tindria que deixar.. :S. No em vull fotre amb cap col·lectiu, però que el repartidor de paquets de Correus, pesi 150 Kg, i no per que pesi, si no per que pujar un pis ja li costa la vida, al barri de Gràcia no te gaire sentit. No és el primer cop que ens el trobem firmant que no hi ha ningú, quan a la oficina hi ha 5 persones de 9 a 20h…

%d bloggers like this: